En primer lloc donar-te les gràcies pel teu esforç de fer divulgació de l’Anàlisi de conducta, no n’anem sobrats en general i des de Catalunya encara menys, serà que no som tant avançats com ens pensem.
Ha de ser un esforç important compaginar la feina de psicòloga amb mantenir una presència a les xarxes socials, tot i que estar present a les xarxes ja es pot dir que forma part de moltes feines.
M’ha agradat l’anàlisi que fas del comportament del teu hater, el trobo impecable però m’agradaria donar-te el meu punt de vista sobre el tema de la divulgació en català.
El català és una llengua minoritària com molt bé dius i per tant si no volem que desaparegui ens concerneix a tots mantenir-la viva en tots els àmbits. Això implica una discriminació positiva.
Es veritat que tots els catalans som bilingües però això no vol dir que les dues llengües català i castellà estiguin en igualtat de condicions. Utilitzar-les indiscriminadament va a favor del castellà. No existeix l’equilibri lingüístic perfecte, sempre hi ha una llengua que acaba dominant i fent desaparèixer l’altra. El castellà és la llengua dominant a Catalunya i el català la minoritària malgrat els esforços de discriminació positiva que s’han estat fent a través de la llei de Normalització lingüística o de tenir una TV en català. Tot i així el català està en retrocés en pràcticament tots els àmbits.
Això ens porta a avaluar la necessitat de que les persones que teniu una ressonància pública com és el teu cas i sobre tot quan es fan uns continguts de qualitat que la llengua catalana hi sigui present per, en les teves mateixes paraules:
"Obviamente creo que las lenguas minoritarias tienen que preservarse, en tanto que son cultura. Y entiendo que para que esto suceda, es mejor que las hablemos y las escribamos en el ámbito público y en el privado".
I aquí tenim el dilema 1, és millor arribar a molta gent per difondre uns continguts, o bé arribar potser a menys gent però al mateix temps mantenir una llengua que si no es fa servir com més millor acabarà desapareixent?
Dilema 2 Fins a quin punt tenim l’obligació com a catalans de fer servir la nostra llengua? És només un dret o també una obligació?
Com en la majoria dels dilemes no hi ha solucions perfectes potser i sobretot no n’hi ha que s’aconsegueixin sense esforç o sacrifici. En el teu cas la solució als dos dilemes ha estat escriure en castellà i obviar els valors que tu mateixa proclames a l’inici de l’escrit i que he reproduït.
El català pot acabar desapareixent o potser sempre tindrà una mala salut de ferro però si abracem el valor d’utilitzar la llengua majoritària per arribar a la màxima audiència aleshores segur que el seu futur pinta negre.
M’he allargat molt i em sap greu no haver sigut capaç de dir-ho en menys paraules.
Moltes gràcies pel teu esforç per transmetre l’anàlisi de conducta pots estar segura que seguiré llegint amb molt de gust.
Moltes gràcies pel teu comentari, i per l’extensió no et preocupis, perquè entenc que la complexitat del missatge no és fàcil d’expressar en dues línies. Comparteixo amb tu que a Catalunya la presència de l’Anàlisi de Conducta és molt escassa, i que les coses anirien molt millor si certes escoles no “governessin” el COPC (Mireia Puig, obrint polèmica des del 87, jaja).
Sobre el tema del català, em toca de prop. Tinc criatures en edat escolar i veig com el català va quedant en segon terme al pati o en les presentacions dels projectes, i em preocupa. Però sovint em costa trobar una manera de parlar-ne sense sentir-me atrapada en dicotomies o ideologies.
Em passa que em sento una mica estranya darrere de qualsevol etiqueta identitària. “Sóc catalana” em ressona igual d’estranya que “sóc espanyola”. Tinc família a Astúries, a Castella i Lleó, i també aquí a Catalunya. Què sóc, doncs? Quant de catalana soc? Quant de castellana? Si em limito a expressar-me només en una llengua, em sembla que deixo fora una part de mi. Tant el català com el castellà són llengües en què estimo, amb les que penso i em construeixo.
Dit això, tens tota la raó en posar el focus sobre la responsabilitat col·lectiva de mantenir viva la llengua. I sí, fer contingut en català és una manera clara i directa de contribuir-hi.
Però com ja explicava en el text, un dels meus dilemes era precisament fer més lloc al català a xarxes. Però el primer cop que ho he fet, m’he endut una bufetada.
I davant d’això, he preferit entendre el que passa no des d’una ideologia, sinó des de la RFT. M’interessa observar aquests comportaments des de les funcions que poden tenir, des de la regidesa que pot construir una identitat. Perquè crec que això pot aportar comprensió, també dels comportaments que ens fan mal.
Si de moment he triat escriure en castellà, no ha estat per obviar cap valor, sinó per altres dilemes que també em tensionen. Entre ells, la necessitat de sostenir aquest projecte, fer-lo viable, i arribar a un públic que també sento que necessita una altra forma de parlar de psicologia.
En fi, que no hi ha solucions perfectes. Però comentaris com el teu em conviden a revisar, escoltar i continuar pensant com fer créixer aquest projecte d’una manera coherent, també amb la llengua.
Gràcies per fer-ho des d’un lloc constructiu. I gràcies, sobretot, per seguir llegint.
Precioso artículo, tanto por el contenido, como por la aproximación al problema del uso de la cultura como arma (zapatilla😅) arrojadiza. Vivo en un entorno donde se usan 6 o 7 lenguas y sinceramente no puedo imaginarme un mundo más adormecedor que aquel en el que todos hablemos el mismo idioma y consecuentemente pensemos igual.
La cuestión de la cultura identitaria, al menos en España, es un temazo y muy difícil de tratar porque fácilmente se hieren sensibilidades y se caen en incoherencias. Te mando un abrazo Joaquín :)
Hay un fenómeno aquí que me ha llamado mucho la atención. De mi generación (1964) hay muchos matrimonios mixtos y los hijos o bien tienen nombre en francés es y apellidos flamencos o viceversa. Pero en la generación de mi hija ya no se da más
Soy de Granada pero hace 23 años que resido en Bruselas. Mis compañeros (de las escuelas europeas) y mis alumnos son personas de Grecia, Alemania, Inglaterra, Italia, Bélgica, Polonia (prácticamente de toda Europa) y aquí todos intentamos aprender aunque sea a dar los buenos días en los idiomas de los colegas, en preguntar ¿cómo se dice tal cosa o tal otra?. En fin que es bonito ver la forma en la que el idioma te estructura el pensamiento pero también que no es una barrera si tu no quieres que lo sea. Si alli el problema identitario es fuerte en este país aún más porque está dividido casi al 50% entre flamencos y balones y llevan muchos años de conflicto (muy civilizado pero conflictivo). Si vas a Flandes mejor hablar en inglés porque si usas francés ni te mirarán y sì vas a Valonia ni se te ocurra hablar Neerlandes porque nadie lo habla. Los habitantes de una u otra región no pueden votar a partidos de la otra región por ley 😩. Yo tengo aquí amigos catalanes y cuando nos juntamos todos es normal que entre ellos de vez en cuando se hablen en catalán y nadie, pero nadie dice nada, ni el más mínimo comentario y si entiendes lo que están hablando e intervienes en español tampoco se extrañan. ¡¡Bendito exilio😁!!
Muy bueno Mireia, me encanta cómo eres capaz de contar la historia y que nos podamos ver reflejados en ella, es algo que a cualquiera nos puede ocurrir. Gracias
Muchísimas gracias, por tu profunda reflexión, y por haberme hecho sentir por un momento, que no soy el único que lleva en la cabeza un Monkey loco. En diciembre del 2024. Terminé un viaje maravilloso que duro dos años, de teatro terapia. Gestal en grupo. Y uno de los talleres que más me impactó fue el de bondad y perversión. Nuestra maestra, (y ahora me cago de risa) la catalana Catalina Lladó 😄 es una maga. Aprendí a relacionarme desde un lugar muchísimo más amoroso con mi ira y con mi rabia. Ya más de uno de mis compañeros y compañeras los dejó en la lona al enfrentarlos a la verdad, por mucho de que les costará a muchos reconocerlo, de que la bondad y la per perversión humana forman parte de nosotros. Y es algo de lo que no podemos escapar. Como mucho, podemos empezar a entenderla, para tal vez algún día surfear la ola, buscando el equilibrio.
Gracias! Lo que dices me resuena en el sentido de hacer hueco a la incomodidad, y aceptar la idea de que no somos seres de luz, sino que hay mucho claroscuro. Y que está bien así también :)
Crec que és un exemple excel·lent de com es genera la polarització. Es parteix del nostre abstret protegit a més per l'escut que suposa un comentari anònim en una xarxa social. I la impunitat amb què adjudiquem etiquetes sense cap reflexió.
Qué curioso cómo un mismo hecho puede ser percibido de distintas maneras. Yo creo que, si fuese un defensor del catalán, me hubiese parecido genial que le dieses espacio en tu perfil (en lugar de afearte que no lo hagas siempre).
En todo caso también creo que a veces nos pasamos de empáticos y de intentar entender a los demás en su contexto. Hay quien no merece la pena el esfuerzo; estará actuando en su contexto y desde sus valores, pero que le aguante su madre.
Jejej De ahi lo del refuerzo positivo :) A mi me ayuda ponerme en diferentes perspectivas porque me permite no identificarme con la herida. Y eso no esta reñido con mandar a tomar viento a alguien :))
En primer lloc donar-te les gràcies pel teu esforç de fer divulgació de l’Anàlisi de conducta, no n’anem sobrats en general i des de Catalunya encara menys, serà que no som tant avançats com ens pensem.
Ha de ser un esforç important compaginar la feina de psicòloga amb mantenir una presència a les xarxes socials, tot i que estar present a les xarxes ja es pot dir que forma part de moltes feines.
M’ha agradat l’anàlisi que fas del comportament del teu hater, el trobo impecable però m’agradaria donar-te el meu punt de vista sobre el tema de la divulgació en català.
El català és una llengua minoritària com molt bé dius i per tant si no volem que desaparegui ens concerneix a tots mantenir-la viva en tots els àmbits. Això implica una discriminació positiva.
Es veritat que tots els catalans som bilingües però això no vol dir que les dues llengües català i castellà estiguin en igualtat de condicions. Utilitzar-les indiscriminadament va a favor del castellà. No existeix l’equilibri lingüístic perfecte, sempre hi ha una llengua que acaba dominant i fent desaparèixer l’altra. El castellà és la llengua dominant a Catalunya i el català la minoritària malgrat els esforços de discriminació positiva que s’han estat fent a través de la llei de Normalització lingüística o de tenir una TV en català. Tot i així el català està en retrocés en pràcticament tots els àmbits.
Això ens porta a avaluar la necessitat de que les persones que teniu una ressonància pública com és el teu cas i sobre tot quan es fan uns continguts de qualitat que la llengua catalana hi sigui present per, en les teves mateixes paraules:
"Obviamente creo que las lenguas minoritarias tienen que preservarse, en tanto que son cultura. Y entiendo que para que esto suceda, es mejor que las hablemos y las escribamos en el ámbito público y en el privado".
I aquí tenim el dilema 1, és millor arribar a molta gent per difondre uns continguts, o bé arribar potser a menys gent però al mateix temps mantenir una llengua que si no es fa servir com més millor acabarà desapareixent?
Dilema 2 Fins a quin punt tenim l’obligació com a catalans de fer servir la nostra llengua? És només un dret o també una obligació?
Com en la majoria dels dilemes no hi ha solucions perfectes potser i sobretot no n’hi ha que s’aconsegueixin sense esforç o sacrifici. En el teu cas la solució als dos dilemes ha estat escriure en castellà i obviar els valors que tu mateixa proclames a l’inici de l’escrit i que he reproduït.
El català pot acabar desapareixent o potser sempre tindrà una mala salut de ferro però si abracem el valor d’utilitzar la llengua majoritària per arribar a la màxima audiència aleshores segur que el seu futur pinta negre.
M’he allargat molt i em sap greu no haver sigut capaç de dir-ho en menys paraules.
Moltes gràcies pel teu esforç per transmetre l’anàlisi de conducta pots estar segura que seguiré llegint amb molt de gust.
Hola Joan!
Moltes gràcies pel teu comentari, i per l’extensió no et preocupis, perquè entenc que la complexitat del missatge no és fàcil d’expressar en dues línies. Comparteixo amb tu que a Catalunya la presència de l’Anàlisi de Conducta és molt escassa, i que les coses anirien molt millor si certes escoles no “governessin” el COPC (Mireia Puig, obrint polèmica des del 87, jaja).
Sobre el tema del català, em toca de prop. Tinc criatures en edat escolar i veig com el català va quedant en segon terme al pati o en les presentacions dels projectes, i em preocupa. Però sovint em costa trobar una manera de parlar-ne sense sentir-me atrapada en dicotomies o ideologies.
Em passa que em sento una mica estranya darrere de qualsevol etiqueta identitària. “Sóc catalana” em ressona igual d’estranya que “sóc espanyola”. Tinc família a Astúries, a Castella i Lleó, i també aquí a Catalunya. Què sóc, doncs? Quant de catalana soc? Quant de castellana? Si em limito a expressar-me només en una llengua, em sembla que deixo fora una part de mi. Tant el català com el castellà són llengües en què estimo, amb les que penso i em construeixo.
Dit això, tens tota la raó en posar el focus sobre la responsabilitat col·lectiva de mantenir viva la llengua. I sí, fer contingut en català és una manera clara i directa de contribuir-hi.
Però com ja explicava en el text, un dels meus dilemes era precisament fer més lloc al català a xarxes. Però el primer cop que ho he fet, m’he endut una bufetada.
I davant d’això, he preferit entendre el que passa no des d’una ideologia, sinó des de la RFT. M’interessa observar aquests comportaments des de les funcions que poden tenir, des de la regidesa que pot construir una identitat. Perquè crec que això pot aportar comprensió, també dels comportaments que ens fan mal.
Si de moment he triat escriure en castellà, no ha estat per obviar cap valor, sinó per altres dilemes que també em tensionen. Entre ells, la necessitat de sostenir aquest projecte, fer-lo viable, i arribar a un públic que també sento que necessita una altra forma de parlar de psicologia.
En fi, que no hi ha solucions perfectes. Però comentaris com el teu em conviden a revisar, escoltar i continuar pensant com fer créixer aquest projecte d’una manera coherent, també amb la llengua.
Gràcies per fer-ho des d’un lloc constructiu. I gràcies, sobretot, per seguir llegint.
Precioso artículo, tanto por el contenido, como por la aproximación al problema del uso de la cultura como arma (zapatilla😅) arrojadiza. Vivo en un entorno donde se usan 6 o 7 lenguas y sinceramente no puedo imaginarme un mundo más adormecedor que aquel en el que todos hablemos el mismo idioma y consecuentemente pensemos igual.
Me tienes curiosa! ¿En que lugar del mundo vives?
La cuestión de la cultura identitaria, al menos en España, es un temazo y muy difícil de tratar porque fácilmente se hieren sensibilidades y se caen en incoherencias. Te mando un abrazo Joaquín :)
Hay un fenómeno aquí que me ha llamado mucho la atención. De mi generación (1964) hay muchos matrimonios mixtos y los hijos o bien tienen nombre en francés es y apellidos flamencos o viceversa. Pero en la generación de mi hija ya no se da más
Soy de Granada pero hace 23 años que resido en Bruselas. Mis compañeros (de las escuelas europeas) y mis alumnos son personas de Grecia, Alemania, Inglaterra, Italia, Bélgica, Polonia (prácticamente de toda Europa) y aquí todos intentamos aprender aunque sea a dar los buenos días en los idiomas de los colegas, en preguntar ¿cómo se dice tal cosa o tal otra?. En fin que es bonito ver la forma en la que el idioma te estructura el pensamiento pero también que no es una barrera si tu no quieres que lo sea. Si alli el problema identitario es fuerte en este país aún más porque está dividido casi al 50% entre flamencos y balones y llevan muchos años de conflicto (muy civilizado pero conflictivo). Si vas a Flandes mejor hablar en inglés porque si usas francés ni te mirarán y sì vas a Valonia ni se te ocurra hablar Neerlandes porque nadie lo habla. Los habitantes de una u otra región no pueden votar a partidos de la otra región por ley 😩. Yo tengo aquí amigos catalanes y cuando nos juntamos todos es normal que entre ellos de vez en cuando se hablen en catalán y nadie, pero nadie dice nada, ni el más mínimo comentario y si entiendes lo que están hablando e intervienes en español tampoco se extrañan. ¡¡Bendito exilio😁!!
Muy bueno Mireia, me encanta cómo eres capaz de contar la historia y que nos podamos ver reflejados en ella, es algo que a cualquiera nos puede ocurrir. Gracias
Maite, gracias :) a veces se puede hacer algo constructivo de las cacas de la vida y otras veces no. Pero siempre que se pueda, mejor esa opcion no?
Muchísimas gracias, por tu profunda reflexión, y por haberme hecho sentir por un momento, que no soy el único que lleva en la cabeza un Monkey loco. En diciembre del 2024. Terminé un viaje maravilloso que duro dos años, de teatro terapia. Gestal en grupo. Y uno de los talleres que más me impactó fue el de bondad y perversión. Nuestra maestra, (y ahora me cago de risa) la catalana Catalina Lladó 😄 es una maga. Aprendí a relacionarme desde un lugar muchísimo más amoroso con mi ira y con mi rabia. Ya más de uno de mis compañeros y compañeras los dejó en la lona al enfrentarlos a la verdad, por mucho de que les costará a muchos reconocerlo, de que la bondad y la per perversión humana forman parte de nosotros. Y es algo de lo que no podemos escapar. Como mucho, podemos empezar a entenderla, para tal vez algún día surfear la ola, buscando el equilibrio.
Gracias! Lo que dices me resuena en el sentido de hacer hueco a la incomodidad, y aceptar la idea de que no somos seres de luz, sino que hay mucho claroscuro. Y que está bien así también :)
Un abrazo!
Crec que és un exemple excel·lent de com es genera la polarització. Es parteix del nostre abstret protegit a més per l'escut que suposa un comentari anònim en una xarxa social. I la impunitat amb què adjudiquem etiquetes sense cap reflexió.
Aisss… molt d’acord amb tu :) L’altre ja no és algú sino un conjunt de categories conta les que disparem
Muchas gracias por el texto me ha gustado mucho
Gracias Miguel Angel :))
Qué curioso cómo un mismo hecho puede ser percibido de distintas maneras. Yo creo que, si fuese un defensor del catalán, me hubiese parecido genial que le dieses espacio en tu perfil (en lugar de afearte que no lo hagas siempre).
En todo caso también creo que a veces nos pasamos de empáticos y de intentar entender a los demás en su contexto. Hay quien no merece la pena el esfuerzo; estará actuando en su contexto y desde sus valores, pero que le aguante su madre.
Jejej De ahi lo del refuerzo positivo :) A mi me ayuda ponerme en diferentes perspectivas porque me permite no identificarme con la herida. Y eso no esta reñido con mandar a tomar viento a alguien :))
Madre mía, este post habría que enmarcarlo. Menudo zasca. Tindras un hater pero t'has guanyat un follower. Me ha encantado 😊